Si hi ha partits que poden decidir i marcar un campionat, el d’ahir davant el FS La Massana al CE de la FAF en va ser un. Un partit en què es va patir fins a l’últim instant i en què un gol in extremis de Leo Salguero va donar els tres punts a un Sporting que, tot i dominar la pilota durant gran part de l’encontre, va patir més del compte amb el plantejament de sortida amb pilota llarga que va proposar el rival.
Romain Puteaux va alinear un onze amb un dibuix de 4-3-3, donant entrada al centre del camp al recentment fitxat Xavi Puerto. Juntament amb Iván Guzmán i Sergio Moreno, es preveia un mig del camp amb qualitat i experiència tàctica suficient per fer-se amb el control de la pilota, i pràcticament així va ser durant gran part del partit, ja que el rival, conscient que les seves fortaleses i oportunitats de fer mal arribarien d’una altra manera, no es preocupava excessivament per acaparar la possessió.
Tot just superat el minut quinze arribava el primer gol del partit. Una pilota llarga superava la defensa. El rival guanyava en velocitat a Emili, que, tot i obstaculitzar la rematada des de fora de l’àrea, no aconseguia evitar-la. I malgrat que aquesta portava molt poca potència, sorprenia Lucho a mitja sortida i la pilota s’introduïa a la porteria de manera lenta i cruel, sense que ningú pogués arribar a salvar el gol.
Durant bona part del primer temps, el Sporting Club Escaldes es va bolcar en atac pel costat esquerre, on Antoine i Eze s’enfrontaven a Didi Maciel, fins fa poc jugador del Sporting. Per aquesta banda va insistir l’equip i per aquesta banda va arribar l’empat. En un servei de cantonada, Fabio Serra rematava de cap al fons de la xarxa. L’incombustible jugador portuguès ha deixat el seu lloc a la banda i ha sabut reinventar-se per lluitar per un lloc a la davantera. I, de moment, es col·loca com a màxim golejador de l’equip.
Semblava que, després de la igualada, el rival baixava la intensitat de les seves sortides i el Sporting podia moure millor la pilota fins a plantar-se a l’àrea rival, però l’acumulació de fins a deu jugadors en una franja reduïda davant la frontal de l’àrea gran dificultava molt la finalització de les accions ofensives. Amb aquesta dinàmica s’arribava al descans.
Després de la represa, tot i que semblava que el partit seguiria amb la mateixa tònica, al cap de pocs minuts es va transformar i va derivar en el tipus de partit que no agrada als entrenadors. Descontrol i vertigen a totes dues àrees. Domini posicional del Sporting i sortides a la contra de La Massana. Cada pilota que els de Romain Puteaux perdien a la vora de l’àrea rival, amb un sol desplaçament en llarg es convertia en una acció de màxim perill. El típic partit de futbol que només gaudeixen els no aficionats dels equips. Amb tant en joc, les pulsacions s’incrementaven i la tensió es feia palesa.
Al Sporting li costava molt córrer cap enrere, i això va provocar més d’un ensurt, ja que els ràpids davanters rivals suposaven un repte per a Emili, Chema i Eze. En una d’aquestes accions, Eze Vargas es va jugar l’expulsió amb una estirada evitant que el davanter es plantés sol en un u contra u amb Lucho.
Per dotar de velocitat aquella defensa i tractar d’evitar mals majors, Xexi va entrar al camp en substitució d’Alan. També van entrar Alex Rente, Leo Salguero, Roberto Gomes i Alfaiate en diferents finestres. Els canvis van aportar frescor, però la sortida de Xavi Puerto i Sergio Moreno va disminuir la capacitat de possessió de l’equip. Iván Guzmán quedava com a únic home encarregat de l’organització.
L’anarquia regnava. Uns lluitaven per enganxar-se al tren de la part alta amb una victòria, i els d’Escaldes per continuar comandant la classificació.
A pocs minuts del final del partit, a punt va estar de sortir creu en aquesta moneda a l’aire en què s’havia convertit l’encontre, però després d’un xut des de la frontal, Lucho es va estirar i va posar una mà providencial a baix quan semblava inevitable el gol. El porter argentí es refeia així de la jugada del gol encaixat, on, en un acte d’assumir l’error, va demanar perdó als seus companys després de la sortida en fals.
Entre canvis, assistències i expulsions, el col·legiat va considerar oportú afegir cinc minuts al temps reglamentari. I quan tot just faltava un minut, arribaria el gol de l’èxtasi. Una centrada d’Alfaiate des de línia de fons era rebutjada en planxa per un defensor amb la fortuna que la pilota queia a Eze, que tornava a posar-la també de cap cap a la mateixa zona de l’àrea. El defensor, que es trobava a terra, no es va poder aixecar i per darrere va aparèixer Leo Salguero. L’argentí va controlar en semifallida i la pilota es va elevar a mitja alçada. Després d’un segon d’incertesa en què no hi arribava ni el davanter ni el porter rival, la pilota va baixar fins a l’alçada justa perquè el dorsal nou pogués posar-hi la bota i enviar-la al fons de la xarxa. L’equip ho va celebrar conscient de la importància d’aquell gol, de com de necessària era aquella victòria.
No hi va haver reacció rival en els segons finals del partit. L’encontre va morir en una falta rebuda per Guzmán que va significar l’expulsió d’un rival. L’àrbitre va alçar els braços al cel de Santa Coloma i va fer sonar el xiulet final. Victòria de líder.